L'origen del romanticisme

Des d'un aspecte lingüístic, el romàntic utilitza molt rarament oracions causals, perquè no és l'origen de les coses el que pot arribar a significar-les, sinó les seves oposades (una de les bases de la lingüística estructural és precisament que les coses existeixen en oposició a les altres). Això, naturalment, s'origina en el dualisme científics admès per Schelling.

He de fer referència obligada a les idees de Novalis (Frederic de Hardenberg), per a mi l'exponent més significatiu de l'inici de l'època romàntica. To i que va morir de tuberculosi als 28 anys va ser capaç d'escriure: "comprenem el món, quan ens comprenem a nosaltres mateixos"; i també: "estem en relació amb totes les parts de l'univers, passat, present i futur. Es pot predir el pervenir gràcies a l'observació general d'un mateix".

El deliri que produir l'ús del vi i estupefaents, remei, no vici, com ja se sap, va fer que el romàntic no busqui certeses científiques, sinó simples excitacions estètiques. Des de Novalis fins a Chopin els artistes romàntics patiren "el mal del segle", que fou, en efecte, també romàntic, la por. I no és que en èpoques anteriors no hagués conegut la humanitat el terror col·lectiu a morir-se. Ara no només pateix l'artista per la seva manca de salut i terror al seu final físic, sinó per l'angoixa de no aconseguir una obra conscient, perquè les regles retòriques professades a les universitats i la imitació de l'heroi clàssic i antic ja no serveixen.

La tuberculosi, la neurosi, el tifus, etc. van ser responsables de veritables hecatombes a les ciutats. Aquestes formes de comportament transcendeixen de l'ambient artístic i literari al social. La gent pateix "el mal del segle" per qualsevol causa. La influència d'aquests artistes desesperats o exaltats li escau a la societat, d'una bada per moda i d'una altra perquè de fet es beu o es prenen drogues, i les neurosis es multipliquen. La resistència física es debilita i les ciutats s'omplen d'ésser lúgubres exposats al suïcidi que, en efecte, causa veritables desgracies.

Novalis finalitza la seva vida dient:

La imaginació és una força extraordinària i la màgia és la ciència sintètica de la imaginació.

Tot ideal existent és real, possible i necessari. Tot acte voluntari ha de ser transformat en voluntari.

Jaume A. Mirallas

Bibliografia
GARRIDO PALLARDÓ, F. (1968): Los orígenes del romanticismo. Ed. Labor S/A, Barcelona



El romanticisme

Romanticisme, ja; Romàntic, ja, ja; tothom creu saber el seu significat, ja, ja, ja.

Per circumstàncies que òbviament aquí no detallaré, no per manca de ganes, sinó d'espai, filosòficament el terme romanticisme acabà finalment per no significar res. Per definir i acotar el contingut precís de lo romàntic s'ha fet servir un mot inepte, que no ha pogut incorporar aquells estats d'ànim particulars de l'esperit, no d'una generació, sinó de l'home de totes les èpoques. Encara que Novalis (Federico de Hardenberg) va intentar donar a aquest mot una significació taxativa no va tenir massa sort i aquest moviment ha continuat sotmès a diferents interpretacions.

Etimològicament, romanticisme significa sentit fantasiós del caràcter espanyol. Romàntics són aquells que practiquen les llengües romances, els novel·lers, com així es va entendre a partir del s. XVI amb les "romanesques". Bratòme sembla ser que fou qui va fer servir per primer cop el terme "romanesque" aplicat a l'home espanyol. Schlegel fou, si no el creador del vocable, al menys el responsable del seu poc afortunat contingut.

Històricament, el romanticisme pot també no significar res i ha estat el responsable de les ambigüitats amb que avui encara es distingeix aquest moviment. Quan Victor Hugo va dir: "mot vide de sens, imposé par nos ennemis et dédaigneusement accepté par nous", pot ser que exageri, però també encerta.

El romanticisme com a moviment suposa una recerca d'un ordre racional, tan polític com econòmic, en el que l'art ha de regir-se també racionalment. Si l'exterior és motiu d'estudi per naturalistes, matemàtics i astrònoms, l'interior (ningú sap res de psicologia) és un intel·lecte capaç d'absorbir la lògica, i la resta de la personalitat de l'home queda per complet anul·lada, negada.

Romàntics també ho foren els heterodoxes que intranquil·litzaren l'Antic Egipte i Sòcrates va treure de polleguera a la vella Atenes.

Resumint, que ja és hora, la ciència neix amb el romanticisme i aquest és un procés de sensacions que tenen el seu origen en les idees. El romanticisme ha d'entendres com el guany de les idees de l'home en particular i constitueix el punt de partida per assolir la llibertat del coneixement.

Jaume A. Mirallas