El coneixement


Què entenem per coneixement? Entenem un saber, una certa manera psicològica de tenir i de veure. L'existència d'una tendència al coneixement en l'home és un fet últim. Té l'arrel en l'instint de conservació.

Es pot comprendre per què en la majoria dels homes només s'arriba a l'apetència de coneixement posant-lo al servei de l'instint de conservació en el sentit més ampli. Només els interessen les coses importants o útils per a la seva vida pràctica, apart de les que susciten curiositat o els hi produeixen una agradable impressió. El pas per les escoles i universitats és tan sols un mitjà per a un fi: acabar els estudis i treballs científics després dels exàmens.

Donat que el coneixement és una manera determinada de saber, un saber més general, es poden distingir dues significacions d'aquesta paraula: el saber actual i el saber potencial.

El pensament és un mitjà per al coneixement. En una íntima connexió amb el pensament i el coneixement hi ha el llenguatge. Per altra banda, no fora possible el desenvolupament del pensament i el coneixement sense el llenguatge. És indispensable el llenguatge per expressar, comunicar i fixar el pensament mitjançant l'escriptura i també en una reflexió silenciosa es fan servir les paraules o llenguatge verbal.

Les paraules constitueixen signes dels objectes que pensem. En quan les paraules indiquen objectes, tenen una significació, un sentit, un contingut. Aquest no és altre que el contingut de l'acte de pensar. Les paraules també constitueixen l'objecte de la ciència del llenguatge. La significació, en tant que és viscuda per un individu pensant, cau sota el domini de la psicologia. La vivència de la significació no és altra cosa que l'acte de pensar o conèixer.

I per últim, afegir que allò que caracteritza pròpiament a l'home dedicat al pensament filosòfic i el distingeix del que accepta les coses com un simple creient (o s'esforça apassionadament a les seves il·lusions o a les seves opinions predilectes), és que es troba en disposició en tot moment d'intentar justificar davant de sí mateix i dels altres per què sosté la veritat d'unes coses i la falsedat d'altres. En tot cas li serà impossible la justificació de les pròpies opinions, perquè només experimenta una gran il·lusió.

Jaume A. Mirallas

Bibliografia
MESSER, A (1958): Filosofía y educación. Ed. Losada, S/A. Buenos Aires (Rep. Argentina). Cap. I, pp. 7-16.